Jo també em vaig apartar per motius... bé, com diu el Kyo no gaire nobles. Que no sé si mai s'acabarà de solucionar tot.. la vida, en el fons, és complicada eh?
Un dia de sobte t'aixeques alleujat creient que tot es va acabar en el seu moment desastrosament, però que ara per fi les coses són justes i agradables, sense mal rotllos: qui ha volgut, s'ha quedat i qui no, ja no tornarà, però és així i punt, i t'acostumes, a la nova vida, a la nova forma de ser de la gent, coneixes a gent nova i en conserves de la d'abans.
Però no és així. Et sorprèn? Sí i molt, és natural. És natural perquè t’havies muntat una història determinada, i de sobte s’esdevé un estornut i tot canvia. Quant obres els ulls tornes a viure l’ho d’abans, sense poder-hi fer res, tot és com abans; tothom actua com tu vas fer abans, i et mareges d’inseguretat, perquè no pots fer el mateix, ara tens una nova vida! Una vida que fins fa res consideraves meravellosa, i notes que te l‘estan trencant. T’obliguen a tornar enrere i no n’ets capaç. Vas esforçar-te tant per oblidar que ja no recordes qui eres, què feies, com reies... És possible que s’hagi esdevingut un canvi tant gran sense que te n’adonessis?
Pensaves que tot s’havia solucionat oi? Reconeix que eres feliç creient que tothom ho era; mai li havies desitjat mal a ningú, i pregaves perquè tot s’arreglés plorant d’impotència... i ara la realitat et pega, et maltracta, tot obrin-te les ferides... unes ferides que tu creies sanades... unes ferides tant llunyanes que ni recordaves.. però aquestes fan el doble de mal, i ets tant estúpida que te l’empasses com has fet sempre!
Tornar a reviure-ho tot és totalment cruel i injust (sobretot quan et vas esforçar per deixar-ho enrere, i no precisament pesant en tu mateixa...), i veure com els amics es perden, com la gent deixa de “preferir-te” et mata.
Ets una més, no ho sabies? Ets una formigueta... una formigueta estúpida que t’has esforçat perquè els demés no passessin el que tu vas passar, perquè no ho vols, te’ls estimes.. Però te n’estranyes que no se n’hagin adonat? Mirat! Ets insignificant! En realitat no vals gaire, mai ho has cregut, tot i que per fi t‘ho semblés, els mastegots et canvien la percepció de les coses.. has donat tant d’amor que et sents buida i l’enyores, i no pots fer res més que plorar i empassar-te l’amargor amb sal, esperant que ompli la negror del dia. I ho deixo aqui.